Perill, llavi cansat!!!

El llavi cansat és un bon problema a tot clarinetista.
Quan es cansa el llavi tendim a inflar les galtes i això és perillós perquè el so no s'emet bé. És un vici que a la llarga ens pot fer mal.
De vegades ho tenim tan arrelat, que les inflem sense adonar-nos-en. Això pot passar com a conseqüència de tenir el llavi cansat. No l'única.
Els llavis sempre han d'estar durs, un somriure dur, perpetu. Cal treballar l'embocadura! I amb això va molt bé fer escales amb notes llargues.

Com més dura, millor

Això ja m'ho havia dit un clarinetista que aviat tindré el gust que sigui el meu profe.

Per l'embocadura B-40 millor una inxa (canya) dura. De fet en recomanen una a partir del 2,5..

Jo en feia servir, fins ara una del núm. 2. Però s'estoven massa aviat i surten molts galls i les notes no duren gaire, vaja que és bastant irregular..

Avui he provat la del núm. 2,5 i tot ha anat com una seda. S'afinava millor, també. I les melodies sortien més ben lligades...quina diferència!

Diferent....

Feia dies que no l'havia agafat.

Quan estic massa deprimida em costa posar-m'hi. Però per molt que em costi, hi haig de posar voluntat.

El primer dia que el vaig estrenar, tenia una afinació perfecta. Més endavant, cap el 10 maig, encara anava bé, fins i tot el meu pare va comentar "caram si que sona bé bé i fort...." podria haver dit: "Si que ET sona bé...li dónes potència!"...

La segona vegada, al cap de molts dies, la cosa va començar a degenerar; al tercer dia, com els Catòlics que celebren la Pasqua, hauria d'anar bé, però, va anar encara més pitjor i, avui que he estat estudiant gairebé 2 hores amb afinador davant fent escales i notes llargues a l'atzar, les notes no sortien o  no sortien com me les havia imaginades en somnis musicals impossibles.

El clarinet, el meu clarinet que teòricament sonava de mort, el trobo diferent.

Què li haurà passat?

Al principi, pensava que no fos la canya que estigués mal ajustada per l'abraçadora. No pas.

O potser l'embocadura...no fos cas que n'utilitzés una de massa bona per un clarinet de resina fet a Tailàndia. Potser hauria de fer-lo sonar amb l'embocadura que ja duia el Clarinet de fàbrica, no sé...

Canvis

El primer dia que vaig provar el Yamaha sonava molt bé. Semblava de professional!
L'estat d'ànim d'una Primavera amb molta apatia general i potser amb la por de ser descoberta o que els llavis no anaven prou bé, el so es va rebotar contra mi, encara que jo estés sota el cel, tapada per la teulada: A les Golfes.
Els Yamaha no haurien de canviar l'afinació i, el meu clarinet nou, semblava que sí, després d'un més i escaig de comprar-lo.

Com sortir-se'n d'un atzucac?

Des d'un bon començament ho tenia pelut.
Per molt que maquillés el so, per molta B-40, una bona abraçadora, canyes de 2 o 2 i 1/2, per molta bona voluntat i un profe que no val la pena anomenar perquè de profe de clarinet ho és tant com jo o un clarinet baratet com el Bernard, em trobava en un atzucac.
Quan comences o quan compres el primer clarinet no t'has de quedar amb la primera opinió. Jo reconec que tenia pressa abans no apugessin l'IVA al 21 %.
Ara t'adones, quan comences a fer món que et van vendre, pel meu nivell, un clarinet massa dolent.
Potser per un nen que comença, que només fa notes de "Chalumeaux" ja li serveix però jo que tinc uns quants anys -en lliure- dintre Elemental, ja no.
Això sí, després de fer-ho passar per cal Luthier, sona millor que NOU. Sobretot en afinació.
Ara ja veig el final del túnel.
Hi ha claror i segurament un camí ben pautat.
Els Yamaha de Resina, sonen molt bé i ha estat el que m'ha recomanat el meu "profe" nou de clarinet: Albert Peix Arqué.

Saber comptar, és clau!

Quan agafem per primer cop un instrument, de seguida ens hi van les mans a sobre, disposats de fer-li sonar alguna melodia, encara que aquesta sigui d'oïda. Això ens deia que féssim, el primer professor de Clarinet -que tan bé m'ho passava!- que vaig tenir, en Frederic Miralda. "Toqueu qualsevol cosa que us vingui al cap...". Al principi em queixava que tot eren lectures de notes amb els eu valor corresponent. Allò tenia una explicació! Si no saps comptar no pots interpretar CAP melodia o ritme.
Ara em trobo amb aquest problema. Estic amb un grup amateur i només se'ls acut fer cançonetes de ritmes complicats més típics de segon o tercer curs d'elemental que per la majoria de gent que el componem, no té un nivell o base de llenguatge musical. Allò que enunciat al títol: Saber comptar....és la clau de volta a tot conjunt instrumental.
Però en tal que surti un mica bé, és comparar qualsevol ritme que hagi de fer en algun que em recordi a la música de veritat, a la Clàssica.
Per exemple "La dansa dels mariners russos", té un sincopat molt típic de la  música russa que em recorda la part final del Llac dels Cignes de Txaikovsky. Justament la fan els vents...
Què s'ha de fer perquè la cosa rutlli i sigui més fàcil recordar-ho!

Abraçadora

És de vital importància la seva col·locació a l'embocadura.
No pot estar ni davant ni en un costat, les "clavilles" que subjecten la canya. Les "clavilles" han d'abraçar literalment la canya.
Per què, això?
El so queda escanyat.
En canvi, d'aquesta manera, a sobre la canya, el so és potent i dura més.
L'altra cosa són els nervis que fan prémer la canya amb els llavis i ofega el so. Queda tallat.
El meu professor de clarinet prefereix les de cuir però jo he vist molts clarinetistes professionals, utilitzant les metàl·liques. Si fan la seva funció, no cal complicar-se la vida. A més aquestes són molt més cares i, ara que hi ha crisi, s'ha d'estalviar.