Saber comptar, és clau!

Quan agafem per primer cop un instrument, de seguida ens hi van les mans a sobre, disposats de fer-li sonar alguna melodia, encara que aquesta sigui d'oïda. Això ens deia que féssim, el primer professor de Clarinet -que tan bé m'ho passava!- que vaig tenir, en Frederic Miralda. "Toqueu qualsevol cosa que us vingui al cap...". Al principi em queixava que tot eren lectures de notes amb els eu valor corresponent. Allò tenia una explicació! Si no saps comptar no pots interpretar CAP melodia o ritme.
Ara em trobo amb aquest problema. Estic amb un grup amateur i només se'ls acut fer cançonetes de ritmes complicats més típics de segon o tercer curs d'elemental que per la majoria de gent que el componem, no té un nivell o base de llenguatge musical. Allò que enunciat al títol: Saber comptar....és la clau de volta a tot conjunt instrumental.
Però en tal que surti un mica bé, és comparar qualsevol ritme que hagi de fer en algun que em recordi a la música de veritat, a la Clàssica.
Per exemple "La dansa dels mariners russos", té un sincopat molt típic de la  música russa que em recorda la part final del Llac dels Cignes de Txaikovsky. Justament la fan els vents...
Què s'ha de fer perquè la cosa rutlli i sigui més fàcil recordar-ho!

Abraçadora

És de vital importància la seva col·locació a l'embocadura.
No pot estar ni davant ni en un costat, les "clavilles" que subjecten la canya. Les "clavilles" han d'abraçar literalment la canya.
Per què, això?
El so queda escanyat.
En canvi, d'aquesta manera, a sobre la canya, el so és potent i dura més.
L'altra cosa són els nervis que fan prémer la canya amb els llavis i ofega el so. Queda tallat.
El meu professor de clarinet prefereix les de cuir però jo he vist molts clarinetistes professionals, utilitzant les metàl·liques. Si fan la seva funció, no cal complicar-se la vida. A més aquestes són molt més cares i, ara que hi ha crisi, s'ha d'estalviar.