Consolidació

Avui he tingut una estoneta, mentre ma mare estava embadalida mirant la tele, d'agafar el Clarinet.
Aquest matí he passat a net totes les posicions que es poden fer.  Al vespre, m'he tancat a l'habitació que comunica amb les golfes precintades -encara- i l'he fet sonar discretament.  Primer les greus que encara no coneixia prou bé -MI, FA, FA# (SOLb) i SOL#, perquè en el seu moment no me les van ensenyar bé. Després he fet una petita progressió, semi to a semi to fins a les maleïdes agudes: Clau de dotzena destapada. Aquella maleïda clau que amb 4 sessions amb el Freddy Miralda no hi va haver manera. Avui, miraculosament, Sí.
No m'he volgut enredar gaire. Només he consolidat unes quantes: El SI i el DO natural -de les agudes se sobreentén-.
M'he sentit molt feliç encara que l'esquena em feia un mal horrorós per la tensió acumulada per la impossibilitat de tapar correctament els forats.
També m'he comprat uns guants de cotó per provar si d'aquesta manera puc aconseguir una millora en la sonoritat de l'instrument: Tapar forats, principalment; però no hi ha res com les mans nues.
Els guants, de màgics, de moment poc. L'única màgia és la MÚSICA i haver assolit el primer entrebanc.

Teràpia conductual per a dits

Els dits no poden anar de vacances, solia dir-me sempre en Frederic Miralda, el meu primer profe de Clarinet.

I és cert. Els dits han d'estar atents a qualsevol emergència, no poden estar a una gran distància del forat preestablert. Avui ha estat això mateix. Escales amb valors de negra i blanca, alguna prova de melodia coneguda, com ara el segon moviment del Concert per a Clarinet de Mozart -amb el to canviat ja que el meu instrument és en SiB i el del Mozar és en La-, Però qui no se'n pot escapar d'aquestes notes tan boniques, és com caramelet.

Però sobretot gimnàstica digital. Provar que els dits no es moguin de lloc malgrat fer sonar una altra nota.

La mà dreta, no sé per què és molt més fàcil que no pas l'esquerra que és més rebel. Potser serà perquè el clarinet està més subjectat...

Amb la calor que feia les posicions no s'aguanataven i sorgien els galls.

M'he fet un embolic amb les claus i les notes que en sortien. Al final he hagut de posar fi als meus dubtes i repassar les posicions al web del Xavier Bofarull, clarinetista i professor de Clarinet al Conservatori de Reus. 

Un cop aclarits tots els dubtes he decidit deixar-ho per un altre moment. Un moment amb menys calor i més tranquil·litat ambiental.

 

Retrobaments

Ahir tot va anar més rodat.

Vaig apuntalar les peces que m'havia estudiat d'un llibre adaptat al clarinet. I sense fer gairebé res, van sonar totes força bé.

Les més entranyables, vaig començar amb les més fàcils, amb les negres i blanques i alguna rodona de la part mitjana del Clarinet. Amb moltes repeticions d'una mateixa nota, sense variar gaire.

Seguidament, com que tot anava sobre rodes, vaig provar amb quelcom més agosarat. Corxeres i negres i més salts: de sol greu al do.

Alguna escala per entonar la psicomotricitat digital va ser suficient.

En vaig quedar satisfeta.

En Bernard fa el ronsa

Quan he arribat de rebre el nou membre de la família, pentinat i ben vestit per l'ocasió, hem anat a xerrar una estona del futur que tindríem els dos. Amagats com dos clandestins a les golfes, en els temps difícils.
Una maleta negra de plàstic dur contenia la meva il·lusió. Tot ben embalat amb paper i celofan.
L'he muntat com si fos un trenca-closques de mil peces. Amb el greix he untat les juntures de suro i he intentat donar-li vida una altre cop.
La canya que anava de regal era una merda. I he decidit de reciclar una d'antiga que encara guardava com a record.
En Bernard ha fet el ronsa. Com un nen amb sabates noves, li costava caminar. No sonava i m'he deprimit parcialment. O la il·lusió se'm trencaria en mil bocins o eren les meves mans que s'havien entumit pel llarg temps d'estar sense ell.
Les mateixes pegues que en els vells temps de fa més d'un any. Els maleïts forats que no  es tapaven prou bé. He provat uns guants minúsculs però no eren per a mi. -Uns de cotó de la meva mà i els dits embolicats amb gasa per fer gruix al diàmetre enxiquit-, podria ser una bona solució...
Després de fer dits una bona estona i convèncer-me que no era culpa del pobre Bernard, l'he desat de nou i he obert l'ordinador per alegrar-me una mica: Beethoven.
Ara arribaran dies de moltes proves, d'escalfament de dits, d'escales i de son.
De tornar a començar malgrat el senyor Bernard li costi posar-se a to.

Ara o mai

Amb l'excusa que Espanya ens apujava l'IVA i que el meu pare es volia i vol comprar un PC portàtil, se'm va acudir comprar-me un Clarinet. O negociar perquè entre més d'un, me'l compressin.

Tornar a començar és el meu objectiu. Tornar a fer sonar aquelles melodies que em van aportar tanta alegria i esforç. Tot va junt, diuen.

I avui l'he anat a comprar. Un modelet fet a la Xina. En Bernard. Si esperava massa m'hauria costat massa car...155 € potser? Per aconseguir alguna cosa ens hem de llençar de cap. Ja ho he fet. I ja veurem els resultats d'aquest "noiet" amb sabates noves...