Feia dies que no l'havia agafat.
Quan estic massa deprimida em costa posar-m'hi. Però per molt que em costi, hi haig de posar voluntat.
El primer dia que el vaig estrenar, tenia una afinació perfecta. Més endavant, cap el 10 maig, encara anava bé, fins i tot el meu pare va comentar "caram si que sona bé bé i fort...." podria haver dit: "Si que ET sona bé...li dónes potència!"...
La segona vegada, al cap de molts dies, la cosa va començar a degenerar; al tercer dia, com els Catòlics que celebren la Pasqua, hauria d'anar bé, però, va anar encara més pitjor i, avui que he estat estudiant gairebé 2 hores amb afinador davant fent escales i notes llargues a l'atzar, les notes no sortien o no sortien com me les havia imaginades en somnis musicals impossibles.
El clarinet, el meu clarinet que teòricament sonava de mort, el trobo diferent.
Què li haurà passat?
Al principi, pensava que no fos la canya que estigués mal ajustada per l'abraçadora. No pas.
O potser l'embocadura...no fos cas que n'utilitzés una de massa bona per un clarinet de resina fet a Tailàndia. Potser hauria de fer-lo sonar amb l'embocadura que ja duia el Clarinet de fàbrica, no sé...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada